La història de la Segona Guerra Mundial tal i com socialment s’ha acceptat, gràcies sobretot al cinema americà, proposa de focalitzar tota la maldat de la humanitat en qui va ser líder del partit Nazi i els seus col·laboradors més estrets Goebbels, Himmler, etc. Tot, absolutament tot, va ser culpa de Hitler.

Aquesta lectura, segurament simple també, del què va passar durant les dècades dels trenta i quaranta a Europa va ser necessària per tal de poder indultar tot un poble. És evident que el partit Nazi va arribar al poder amb un suport social molt ampli, i segurament de tots aquells que hi van donar suport molts foren enganyats per la oratòria de l’època, però també molts d’altres s’hi van apuntar per convicció ferma. Mai sabrem quants eren uns i altres.

Però el cas és que, acabada la guerra, calia passar pàgina d’aquella etapa tant ignominiosa, calia refer Europa i calia crear una nova esperança europea, i és aquí on es fa necessari l’indult del poble alemany, ja que el tractat “rebanxista” impulsat després de la Primera Guerra Mundial, va ser un absolut fracàs. Calia quelcom nou que permetés superar el moment, i van ser els judicis de Nuremberg els que van aportar la solució. Uns judicis que focalitzaven, tota la maldat, tots els crims, tot allò succeït, en els diferents acusats que feien seure a la sala.

El mite va funcionar, i el poble alemany es va refer amb un nou miracle econòmic, però aquest cop sense la voluntat de revenja de 1933, participant del nou marc social i econòmic europeu des de la cooperació i la solidaritat amb els països més febles.

Però el mite no ens ha de fer oblidar els mecanismes del feixisme més excloent, les seves estratègies i les seves actituds, i persones com el nou president de la Generalitat les coneix perfectament, ja que pel què he llegit de la seva persona és bon coneixedor dels anys trenta a Europa.

El mite no ens ha de fer oblidar que, una manifestació on tothom va vestit igual i sap perfectament el lloc que li toca situar-se no és una manifestació, és una desfilada, i això passa a Catalunya cada 11 de Setembre. Que una marxa de torxes era una manera habitual d’aquells moviments de manifestar-se. Que l’assimilació de la paraula “poble” a només una part del mateix que compleix algun requisit és tremendament excloent, i és el pas previ a la justificació de moltes possibles barrabassades. Que el feixisme sempre neix com una superació de l’eix dreta-esquerra (unint-se si cal) per acabar radicalitzant-se el la identitat i les essències pròpies. Que estem veient processos similars als d’aquella època per atacar l’adversari: primer ridiculitzant-lo (algú recorda el nan del federalisme?, creat per una televisió pública), després insultant-lo, després criminalitzant-lo i finalment cosificant-lo (sortosament encara no ens han criminalitzat, però alguns a túiter ja ho demanden i proposen noms de possibles criminals a qui expulsar). Que els mites i els temples són propis de tots els nacionalismes, ara nosaltres ja tenim el Born, i molts encara no hem superat el trauma de la fal·laç sèrie Comtes, l’origen de Catalunya produïda pe TV3, ben bé un Cid Campeador. Que el fet de disposar de presoners en les pròpies files, no justifica en cap cas actituds violentes o de ruptura de cap mena. Que la concentració de tot allò dolent antidemocràtic i “cutre” en allò espanyol és també d’un reduccionisme galopant així com assimilar la identitat pròpia a la veritable il·lustració i cultura avançada.

Espanya, ens agradi o no, és una democràcia europea com les altres, profundament plural i de ben segur amb les seves mancances també, però no és ni més ni menys democràtica Espanya que, posem per cas, el Regne Unit, el qual, a la vegada que pacta un referèndum a Escòcia, també suspèn l’autonomia d’Irlanda del Nord (i ja ho ha fet tres vegades).

I totes aquestes premisses exposades, no és exigible que les sàpiga tothom, però si que ho és que les sàpiguen totes i tots els líders de l’independentisme, entre ells el nou president, el qual en comptes de ressituar el debat en termes raonables (en el marc de la raó) sembla decidit a seguir donant ales a l’emoció, al sentiment, a la identitat excloent, i, en definitiva al conflicte.

Serveixi doncs aquesta columna per exposar que, efectivament existeixen paral·lelismes entre aquells moviments i l’actual que més d’un politòleg podria estudiar amb atenció, i que en tot cas sempre és preferible recórrer a la història en comptes del misticisme per tal de comprendre el moment que vivim. Tant debò no ens hagin d’indultar mai a nosaltres.